El temps no en té, de principi

El doctor m’ha demanat que els ho expliqui tot des del començament. Però jo no l’entenc. El començament, el final… això només són etiquetes que posa la gent a uns fets o uns altres segons els convé. El temps no en té, de principi. Ni de fi. Li he dit que quin és, el començament. S’ha quedat en silenci un moment i els altres tampoc no han gosat dir res. He aprofitat per mirar-me’l bé. Deu tenir entre quaranta i quaranta-cinc anys, perquè té arrugues al front, al costat dels ulls i de la boca, però encara no són profundes. Té taques a la pell. Una orella més amunt que l’altra. Els lòbuls enganxats. Du el cabell molt curt. M’ha dit que expliqués l’incident començant pel que jo cregués que en va ser el detonant. M’ha demanat si ara l’entenia. He decidit ignorar la seva condescendència.

L’incident. Un incident, per definició, és un fet petit. No sé si el que explicaré és un fet petit. Depèn de per a qui, suposo. Per al doctor deu ser petit. Per això n'ha dit un incident. Em veig un repeló al dit anular i intento arrancar-me’l, però no puc. Sospiro.

—Tot, tot, no podré, perquè no ho vaig veure tot i hi ha coses que no sabré mai, com què va pensar cadascú a cada moment. Però no cal que reformuli la pregunta, no; ja sé què vol dir. Els ho explicaré el millor que pugui. Tenim temps, oi?

El doctor s'impacienta. Em respon que sí, que sí. Ja em passa, a mi, que faig preàmbuls massa llargs. Si n'he vist, de persones que em miraven amb aquests ulls que ara fa el doctor! Potser abans la gent tenia més paciència. Ves a saber; jo no hi era.

—Jo vaig sentir una sirena de lluny i vaig calcular que el més probable era que vingués en la nostra direcció. Vaig posar l'intermitent i em vaig arrambar a la dreta. Al cotxe de darrere hi havia una dona jove i va estar a punt de prémer el clàxon, però llavors devia sentir l'ambulància, que s'incorporava a la rotonda, perquè va fer cara de sorpresa i també es va intentar treure del mig. El que va fer va ser deixar el cotxe ben tort, però a mi m'han dit moltes vegades que el que compta és la intenció. I l'ambulància va poder passar.

—Però, un moment, això va ser el mateix dia de l'incident? On anava?

—Això va ser el vint de març.

—El vint de març! L'incident va ser a l'octubre! No cal, tot això. Només vull saber com va arribar al terrat de TV3.

Sospiro una altra vegada. Els ulls del doctor són foscos i fan moviments curts, ràpids, de dreta a esquerra, però sense deixar de mirar-me. M'agradaria demanar-li que els tanqués. La seva impaciència em fa nosa, com el repeló.

—Hi vaig arribar com li he dit abans, per l'escala de davant dels serveis de l'última planta. No vaig fer cas del cartell de prohibit el pas.

—Està bé, fem-ho diferent. Expliqui el seu dia sencer, des que es va llevar. A quina hora es va llevar, aquell dia?

—A les sis i tres minuts.

—D'acord. I es va llevar i...? Expliqui-ho tot —veig com recorda el matís que li he fet abans—. Tot el que pugui, vull dir.

—Em vaig despertar a les sis en punt, però vaig deixar passar un minut abans d'obrir els ulls. Llavors vaig esperar que l'alarma sonés a les sis i tres minuts. Vaig apagar-la i vaig enretirar l'edredó. M'anava a calçar i aleshores vaig sentir-la per primera vegada. Primer, molt fluixeta...

—Què li deia?

—No, la primera vegada no la vaig sentir bé. Per això em vaig quedar ben quiet, per veure si la sentia millor. Sí.

—I...?

—Doncs que no, que no deia res i em vaig dir que si volia alguna cosa ja hi tornaria. I em vaig llevar. Vaig posar-me les sabatilles i vaig anar al vàter. Just abans de prémer el botó de la cadena, hi va tornar. I llavors sí que la vaig sentir perquè ho va dir ben fort, ben clar, ben segura: "Avui és el dia, Tonet". I jo, quan es posava així, ja sabia que havia de fer-li cas. Tonet només m'ho deia quan era important.

Tots, menys el doctor, fan que sí amb el cap. Continuen muts. Doncs jo segueixo.

—Em vaig rentar les dents, em vaig vestir, vaig anar a l'estanc.

—A quina hora?

—Quan hi vaig arribar faltaven deu minuts per a les vuit.

—Però aleshores...

 —Era tancat. Tancat del tot, perquè encara no havien obert. Em vaig asseure en un banc. L'estanquera va arribar a les vuit i vint-i-dos. Va obrir a les vuit i trenta-un. Un, dos i tres. Ja ho tenia, ho veu? Vaig anar a comprar pintura.

—Però no va entrar a l'estanc?

 —A l'estanc? No. Per què? No fumo pas, jo. Vaig anar a la botiga de decoració del Carrer de Sant Joan. Hi ha estat sempre, aquella botiga. Em van atendre bé.

 —Però, un moment, ja era oberta, a dos quarts de nou?

Quina mania que té amb les hores, el doctor. Abans volia que fes via i ara s'entreté en detalls.

 —Vostè també en sent, doctor?

 —Jo? No, no. Per què ho diu? Que li han dit alguna cosa?

 —Qui, ells? I ara! Si des que hem entrat que només miren. Estan cohibits. No, jo li ho demanava perquè com que està tan preocupat per les hores, també...

 —Ah, no. Només era per comprovar que no ens deixàvem res important. Continuï, continuï. Què va fer abans no obrís la botiga?

 —Què volia que fes? Esperar. Ben puntual que va arribar, el pobre home. Molt servicial. Em va atendre bé, em va atendre força bé. Però jo només necessitava els dos pots, perquè de brotxa ja en tenia a casa. I després ella m'ho va anar dient tot: la línia del bus, a quina hora passava, on havia de baixar...

 —Quan diu ella...?

—La veu que havia sentit en llevar-me.

 —Una veu femenina.

 —Femenina, femenina. Més aviat de noieta que no pas de dona gran. Però és de les que han marxat. Ja li he dit abans que des que soc aquí n'han marxat quatre. I ells s'han quedat, però sovint ja no diuen res. Com ara, que, ja li dic, només miren i posen cares.

 —I ella li va dir com ho havia de fer per entrar amb la pintura?

 —No. Això ho vaig esbrinar jo. Vaig veure que el de seguretat el saludaven tots els que entraven i sortien i ho vaig aprofitar. "A mi m'han dit que les entregui al plató dos zero quatre de la tercera planta", que si per aquí, que si per allà, que si ves quines coses, aquests de la tele... Molt simpàtic, el de seguretat, molt simpàtic. I llavors res, ja li he dit, les escales i amunt. Però no vaig tenir temps. Una ratlla, havia fet. Només una ratlla.

Callo perquè recordar-ho m'indigna. Les nou i catorze minuts, eren. Recordo perfectament les manilles als canells. No calia tractar-me així, que si m'haguessin deixat acabar ja hauria baixat jo pel meu propi peu. No es van portar bé amb mi, no. Ni els policies ni el de seguretat. I mira que havia estat simpàtic. Sempre hi ha gent que te la juga. M'arranco el repeló amb les dents. Vaja, ara m'he fet sang.

—Què era, el que volia escriure al terrat?

—Jo? Jo res.

—Res?

—No. Jo, voler, no volia res. Això eren coses seves.

—D'acord. Doncs què li havia dit, la veu, que escrigués?

—Ah, això, millor parli-ho amb ella.

El doctor té un espasme a la cella. Ells fan que sí, que es clar: ho ha de parlar amb ella. Son les onze quaranta-set.